Ombra mai fu

No volveré a ser joven de Jaime Gil de Biedma

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, era tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Un poema de Robert Frost

Després de meeeesos de no escriure res, em ve de gust de posar un poema de Robert Frost, crec, si la memòria no m'enganya que el professor Keating de El club dels poetes morts el citava.

The Road Not Taken by Robert Frost

Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;
Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim,
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,
And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way,
I doubted if I should ever come back.
I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I-
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.

Mes de maig

KALENDA MAIA DE RIMBAUT DE VAQUIERAS

Kalenda maia
Ni fueills de faia
Ni chans d'auzell ni flors de glaia
Non es qe.m plaia,
Pros dona gaia,
Tro q'un isnell messagier aia
Del vostre bell cors, qi.m retraia
Plazer novell q'amors m'atraia
E jaia,
E.m traia
Vas vos, donna veraia,
E chaia
De plaia
.l gelos, anz qe.m n'estraia.

Positively 4th street

Miquel Martí i Pol

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

A continuació trobareu uns links que us poden servir per al treball del segon trimestre.



http://www.escriptors.cat/autors/martipolm

http://www.uoc.edu/lletra/noms/mmartiipol/

http://www.xtec.net/recursos/catala/mmpol/biografia.htm

http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=772212

Contes de fantasmes

He de reconèixer que tinc debilitat per la narrativa de gènere i especialment per les històries de por. Quin gran descobriment que vaig fer amb les històries de fantasmes de M.R. James! Són una veritable delícia pels amants de les ghost stories decimonòniques. Els seus relats plens de detalls erudits, saben crear una atmosfera única a través d' uns personatges d' allò més normals, que es veuen enfrontats a uns fets estranyíssims que invariablement tindran a veure amb esperits, monstres o malediccions medievals. Especialment esgarrifosos són Lost Hearts i Casting the Runes.

Un sonet immortal

Shall I compare thee to a summer's day?

Thou art more lovely and more temperate:

Rough winds do shake the darling buds of May,

And summer's lease hath all too short a date:

Sometime too hot the eye of heaven shines

And often is his gold complexion dimm'd,

And every fair from fair sometime declines,

By chance or natures changing course untrimm'd:

But thy eternal summer shall not fade,

Nor lose possession of that fair thou owest,

Nor shall death brag thou wandrest in his shade,

When in eternal lines to time thou growest,

So long as men can breathe or eyes can see

So long lives this, and this gives life to thee.

William Shakespeare

La nostra estirp, ben cert, és de titans

Ho dic sense cap prejudici

La nostra estirp és de titans.
Ho dic sense cap prejudici.
Penseu, si no, en la gent que,dia rera dia
sofreix, estima i mor,
aquella trista i oblidada gent
que cada tarda menja el mateix plat,
poc amanit, de tendresa,
que disposa només de dues cambres
per enyorar els camins,
que es sap irremeiablement vençuda
pel destí
i que, això no obstant,
engendra infants
i creix en els infants
i és poderosa i dolça com un arbre,
com un gran arbre dens i vigorós
que cada primavera treu florida.

La nostra estirp, ben cert, és de titans.

Miquel Martí i Pol